Diuen que a la vida has de tenir fills, plantar un arbre i escriure un llibre com a experiències recomanables abans de morir.
Personalment sempre he pensat que aquesta afirmació està mal plantejada. Com amb tot a la vida, només són experiències recomanables si formen part dels teus objectius, si tens ganes, il·lusió i capacitat d’esforç per complir-los, i responsabilitat per assumir-los.
Per exemple, tenir fills. Sens dubte és una experiència increïble si la teva il·lusió és ser pare o mare. Si no és així, millor que ho reflexionis molt bé abans de fer el pas, pel teu bé i el del futur nadó. De ganes te n’ha de sobrar i has de tenir clar que, en major o menor mesura, et suposarà un esforç durant anys (en temps, en emocions, en diners…). També és molt important decidir-se en el moment adequat, potser quan ja has cremat altres etapes, quan tens el temps i la maduresa suficient que et permetrà educar el teu fill adequadament. I quin és el moment idoni? El que té de bo és que no hi ha regles establertes, simplement ho sabràs. I finalment, la teva responsabilitat com a pare o mare d’estimar, educar, respectar i cuidar el ‘teu’ fill o filla durant anys. La recompensa? Per a mi, el tresor més gran del món: l’experiència de ser pare.
Per tant, entenc que l’experiència recomanable no hauria de ser ‘tenir fills’, sinó ‘ser un bon pare o una bona mare’.
Pel que fa a plantar un arbre, passa quelcom molt similar. Fa temps vam anar a sopar a casa d’uns amics i a l’hora del cafè ell va confessar-me molt satisfet: “Ja he plantat un arbre. Objectiu complert!” -I per dins vaig pensar: I quin objectiu és plantar un arbre?- No m’entengueu malament, per suposat és quelcom positiu, però sembla que té més sentit pensar, “plantaré un arbre i el regaré i cuidaré fins que s’adapti a la terra i al clima, creixi i doni els seus fruits”.
Al jardí de casa tenim un llimoner i una olivera, que no vaig plantar jo ni la meva dona, sinó que ho va fer un jardiner. Però nosaltres ens cuidem de regar-los, abonar-los, desparasitar-los, i és un orgull veure’ls créixer i recollir els seus fruits. Creieu que em preocupa el fet que no l’hagi plantat jo? Penso que l’experiència recomanable en tot cas hauria d’anar més enllà del simple acte de ‘plantar un arbre’.
Aquest mateix exemple també serveix amb els fills. Creieu que per uns pares importa si han parit el seu fill o l’han adoptat? Quan ja el tens a casa, és el ‘teu’ fill@. I comença l’aventura de ser pares!
I l’experiència d’escriure un llibre? Sincerament crec que escriure un llibre sempre ha de ser una conseqüència més que no pas una experiència recomanable. Una conseqüència de què? D’uns coneixements que vols transmetre, d’unes vivències que vols compartir, d’un conte per fer somniar, d’una història per fer volar la imaginació, d’uns poemes, d’unes imatges, …
Però asseure’s davant de l’ordinador amb l’únic objectiu ‘d’escriure un llibre’… Crec que l’experiència recomanable en tot cas hauria de ser ‘si tens quelcom per explicar o mostrar, escriu un llibre’.
LA FAMÍLIA: REALITAT I FICCIÓ, és fruit d’una conseqüència: una necessitat moral i de principis.
Uff!, moral i principis… dos conceptes que al llarg de la història han fet córrer molta tinta, però en realitat és més senzill del que es pot pensar. Simplement acaben sent aquelles normes que regeixen la nostra vida i el nostre comportament envers els altres. Aquelles normes que cada un considera més adequades, i amb les quals alguns pares eduquem els nostres fills: la veritat, l’honestedat, l’honradesa, la tolerància, la humilitat, la generositat, la igualtat, el respecte, el compromís, l’esforç i l’autocrítica, entre moltes altres.
Tot i que pugui resultar obvi el que us acabo d’exposar, crec que no està de més deixar-ho clar des de l’inici, ja que si hi hagués més gent amb moral i principis, molts conflictes que sorgeixen en el dia a dia de les nostres vides, no es produirien mai.
El llibre narra la història de la Geòrgia, una noia que des que té ús de raó s’ha descrit a si mateixa com una apassionada de la família però que per circumstàncies de la vida ha hagut d’assumir canvis sobtats en el seu entorn familiar que l’han fet reflexionar i adaptar moltes creences personals.
Explica els conflictes familiars sorgits al voltant d’una herència, que comença mesos abans de la mort de l’avi Antoni i que, uns mesos després, acaba amb una ruptura familiar molt difícil de reparar.
Durant el llibre la Geòrgia, una de les principals afectades de la història juntament amb la Clara, la seva mare, narra en primera persona la seva visió dels fets. Uns fets que li van canviar la vida, ja que de la nit al dia va perdre un dels seus tresors més apreciats: part de la seva família. De la nit al dia, va veure com gent que considerava de confiança, gent amb la que havia crescut, gent amb la qual havia rigut i plorat, gent amb la qual havia celebrat multitud d’aniversaris, festes, sopars, … de cop no la coneixia.
LA FAMÍLIA: REALITAT I FICCIÓ és una història novel·lada que no està basada en personatges reals concrets. La seva trama està inspirada en un compendi de diversos casos reals viscuts en el meu àmbit professional i en l’experiència d’altres companys advocats i economistes, sent la història i els personatges totalment ficticis. Qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència.
A partir d’aquesta història, es pretén aportar unes vivències i reflexions sobre ‘la família’ en les diferents etapes i circumstàncies de la vida i, més concretament, davant d’una herència.
Si no heu viscut mai un procés d’acceptació d’herència conflictiu, possiblement a mesura que aneu llegint les pàgines següents pensareu que aquestes situacions no es solen produir a la vida real. De veritat us dic, que m’agradaria poder donar-vos la raó. Però no és així.
Davant d’una herència, determinat tipus de persones (més de les que us pugueu imaginar), mostren la seva veritable personalitat, anteposant els seus propis interessos econòmics per davant de cap consideració envers el seu entorn més proper: la família. Gent que en una herència veu la solució econòmica a la seva vida o a la dels seus fills, sense caure en el fet que en la majoria dels casos són simples solucions temporals.
Sento dir-ho, però en aquesta vida no hi ha fórmules màgiques. Una frase molt bona de Andrew Carneige ho resumeix a la perfecció: Qualsevol cosa en aquesta vida que valgui la pena tenir, mereix que es treballi per ella.
Personalment crec que l’únic que pot solucionar-te la vida ets tu mateix, aconseguint el que m’agrada anomenar com ‘pau interior’. És aquella sensació que tot rutlla a la teva vida, perquè tu fas que rutlli. I com s’aconsegueix? Amb el teu esforç diari per cuidar-te a tu mateix (en l’àmbit físic, intel·lectual, emocional i espiritual), per ser un bon marit/esposa, un bon pare, un bon amic, un bon professional, amb optimisme, moral i principis, i amb la convicció que res dura per sempre i, per tant, hem d’estar preparats pels canvis que ens pugui deparar la vida.
En aquesta vida Déu reparteix les cartes, però som nosaltres els que les hem de saber jugar. I el que ens diferencia a uns i als altres és la forma de jugar la partida de la nostra vida. Fa temps vaig llegir una frase de Jim Rohn que deia: El mateix vent bufa per a tots, el dels desastres i el dels èxits, el que canvia és el destí que li fixem al nostre veler.
Encara que la història que us explicaré pugui semblar un conflicte familiar aïllat, aquestes situacions se solen produir més sovint del que us pugueu imaginar.
Us proposo un exercici. Creieu que la vostra família podría trencar-se per motius econòmics sorgits en un procés d’herència? Reconec que si aquesta pregunta me l’haguessin fet fa uns anys, amb tota la innocència (o inconsciència), la meva resposta segurament hagués estat: NO. Actualment el que us diria és: DEPÈN.
De què depèn? Depèn de les persones que tu consideris com a «membres de la teva família». Tots teniu clar qui forma part de la vostra família? No, no, no m’he tornat boig. Penseu-ho durant un minut… tic-tac, tic-tac, tic-tac… De veritat, és important que us prengueu el vostre temps. No hi ha pressa. Ho teniu? Estic segur que si ara mateix poséssim en comú el concepte de família de cada un de vosaltres, la majoria de definicions serien diferents:
. Algú diria: – La meva parella i els meus fills.
. Altres: – Els meus avis, pares i germans. Ah, i els tiets i cosins!
I els cosins segons? I les parelles respectives?
. Potser podríeu pensar: – Totes aquelles persones que porten la mateixa sang que jo.
I si heu adoptat un fill? I les parelles dels germans/es? I si la teva mare es va divorciar i s’ha tornat a ajuntar amb un altre home, aquest home forma part de la teva família?
. O: – El meu millor amic.
. També: – La meva comunitat religiosa.
etc…
Evidentment, totes les definicions son vàlides i dependran de les circumstàncies de cada persona, de la societat en la qual viu, de les seves creences i cultura, etc…, i segurament, també de la seva moral i principis (ja hi tornem a ser amb aquestes dues parauletes…). Possiblement ens costaria posar-nos d’acord.
Ara us ho pregunto d’una altra forma: Quin tipus de persones voleu que formin part de la vostra família? … i algú em dirà: – Com? Però, podem triar? Evidentment que sí. Més enllà de qualsevol definició jurídica, sociològica o religiosa, tu ets el que tria qui vols i qui no vols que formi part de la teva vida. Només dos consells:
. Procura sumar més que no pas restar.
. Assumeix les teves responsabilitats adquirides (per exemple, com a pare/mare, tutor, etc…).
Us dono unes idees. Vull que formin part de la meva família:
a) Aquelles persones que m’estimo, i noto que m’estimen.
b) Aquelles que, portant o no la mateixa sang, estan al meu costat quan les necessito.
c) Aquelles que saben escoltar sense jutjar-me.
d) Aquelles que saben compartir.
e) Aquelles que s’alegren de totes les coses bones que em passen a la vida, sense enveges ni crítiques.
f) Aquelles que són honestes i honrades.
g) Aquelles que s’equivoquen, però saben rectificar i disculpar-se.
h) Aquelles que accepten les disculpes de cor i sense rancúnies.
i) Aquelles que valoren més la qualitat del temps que passem junts, que no pas la quantitat d’hores, etc…
Per tant, a la pregunta de si realment una família pot trencar-se per motius econòmics? La meva resposta és que tot depèn de com hagis definit la teva família. Tu decideixes. Com veureu, la protagonista de la nostra història també va haver de decidir.
Per suposat, hem de tenir en compte que des del moment que la família està formada per persones diferents, cada una amb la seva forma de ser i els seus propis interessos, el més probable és que, a vegades, puguin sorgir conflictes entre elles. El fet de si la família s’acabarà trencant o no, dependrà principalment de si els implicats tenen:
-Una moral i principis ferms i adequats (un altre cop…),
-Voluntat d’arribar a un acord beneficiós per les dues parts (allò del Win-Win)
-Ganes de comunicar-se.
El que tinc clar és que la família és un gran tresor que s’ha de mantenir i cuidar dia rere dia, i moltes vegades només el temps et dirà qui mereix formar-ne part i qui no.
La família: realitat i ficció?